Et pintaré un bigoti amb boli vermell
En aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
En aquella foto que no puc sofrir.
I a mi em pintaré cabells arrissats, ben llargs.
Per transformar en divertits aquells moments que no van ser-ho.
Aquell dia va arribar a l'oficina més aviat del que normalment arribava. El divendres anterior va ser l'últim a anar-se'n a casa i es va quedar responsable de tancar-ho tot i obrir tot un altre cop el dilluns de matí. "Quina putada", va pensar. "A més a més de sortir després de tothom el divendres, ara he d'arribar abans que ningú el dilluns."
* * *
Dins la butxaca de l’abric vermell amb caputxa
porta les drogues que li han demanat per aquesta nit
I ara ja dubta de si pateixen per ella
o només pel que porta dins el seu abric
El dilluns feia cara que plouria, així que va decidir agafar el metro, per si no fos cas de arribar tot xop a la feina. Els auriculars toquen una canció qualsevol - el somni no el deixa concentrar-se en res. Una dona li pregunta si sap on és la Moncloa. Triga molt de temps en entrendre la pregunta i finalment contesta que s'ha d'anar pel carrer Princesa, tot recte. Baixa les escales, pica el bitllet i va ser en aquest just moment que es va adonar que es va deixar el dinar dins de la nevera... Merda... Buenu... Passa res. Amb l'un amb cinquanta que li costaria un nou bitllet, podria comprar qualsevol cosa per dinar a prop de la feina. A més a més, no haurà de fer el dinar per demà.
* * *
Tu fas de mi algu millor i més fort
Fas que m'agradi ser del tot
Tal com soc, sense por, sense disfressa
I nu als teus ulls, se que puc
Fer-ho tot i guanyar el pols al temps
Amb encert de valent
Encara no s'ha acostumat al metro de Madrid. Sobre les portes hi ha diferents linees i mai troba la que toca. A més a més, mai no va descansat - troba a faltar els llums del metro barceloní que indiquen quina és la pròxima estació. I com gairebé no agafa el metro, encara no sap l'ordre de les estacions. Per sort, s'esvella just quan es tancaven les portes a Avenida América i s'ha aixecat per no dormir un altre cop. Un parrell d'estacions més i ja està.
* * *
La manera com va dir bona nit i va picar l'ullet era fàcilment mal interpetable. Vaig augurar una nit per a la posteritat, fer un cim, fer un vuit mil, fer quelcom difícilment igualable. Però allà no passava res, només aquell silenci trencat pel meu somier. Potser no era el seu tipus, millor que no fes res. (...) Ai Jean-Luc!, ai Jean-Luc!, vull entendre-ho però no puc.
Es va baixar del metro i va comprovar que els núvols que tenia sobre al cap a Chamberí eren només una broma de mal gust de Sant Pere i a Chamartín feia un sol esplèndid. Va pujar el carrer i va canviar les cancions molts cops perquè el seu humor aquell dilluns no era dels millors. El seu mòbil provava de posar-li les cancions més animades, més actives i ell insistia en buscar-ne de més quietes, més tranquiles, més abstretes. Quan va arribar al portal de l'edifici de l'oficina, va veure que el porter encara no hi era... Merda... Per sort, però, només hi va estar uns segons perquè una senyora sí que duia la clau i li va deixar entrar. La senyora, malgrat aquesta bona acció, va còrrer cap a l'ascensor i va anar pujant quan ell tot just anava a tancar la porta.
* * *
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d’atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.
Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t’enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava “ai, que guapa està”
i jo, en el fons, m’acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
(...)
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l’ull les espelmes es van apagant.
Tot just abans que la porta es tanqués, una altra dona va entrar. Ell ja era a la porta de l'ascensor i la va aguantar perquè ella també hi entrés. Com noi educat que és, va deixar que ella entrés abans. Ell va poder llegir "gracias" als seus llavis i va notar que ella no feia la "c" tan característica dels madrilenys. Sempre ho va notar perquè a ell li costa un munt fer-la en el moment adient i sempre s'hi fixa. Ella va picar el 3r i ell, el 2n. Quan estava a punt de deixar l'ascensor, es va treure els auriculars. Les portes es van obrir. Ell es va girar cap a ella i va dir "Adiós". Ella, amb un lleu somriure va respondre "Adéu". Així, català. Ell es va quedar allà, parat, mirant la porta de l'ascensor tancar-se i no es va moure fins a que va escoltar el "pi" que avisava que l'ascensor havia arribat a la 3ra planta. Mentre obria l'oficina i engengava els llums, es preguntava com faria per agafar l'ascensor amb ella els dies següents...
* * *
Podrien ser els teus ulls, però no
Los tens grossos i marrons, com qualsevol fill de veí
Podria ser el teu cul, però no
Lo tens pla, com s'aixeca el mar de matí
Podria ser el que dius i com ho dius,
Però ens passem lo dia dient tonteries
Podria ser el teu monyo,
Podria ser el teu cor,
La vergonya que't carrega de manies!
(...)
Me moles que te cagues,
Me moles perquè si,
Però per quina raó no teu sabria dir.
Me moles que te cagues,
Me moles perquè si,
Per sort l'amor encara no té sentit
madrid.passada-la-mitja-nit.més-fresquet.planejant-alguna-escusa-per-pujar-a-la-tercera-planta
P.S.: L'última canció, "Me Moles" de Pepet i Marieta, no estava prevista per entrar en aquest post, però m'ha costat Déu i ajuda (l'ajuda de la Martiña, no de Déu) per trobar-la. Així, que també la poso, ja que la canció i el clip molen molt.
